Juan López Fernández, Jan




Entrevista d'Andrés Luengo, del Diari d'Andorra, al dibuixant de còmics JAN.


"Els personatges es fan grans amb els lectors. Així que cal evolucionar amb ells"

El 1973 els superherois ianquis de la Marvel tenien motius per preocupar-se: a l’altra banda de l’Atlàntic el pinzell de Juan López Fernández, Jan, donava a llum el personatge de Superlópez. Trenta anys i trenta-cinc àlbums després, el matusser Superlópez és a punt per fer el salt a la pantalla gran, seguint la línia de Superman, X-Men, Spiderman o Mortadelo y Filemón.

La seva trajectòria professional arrenca de molt jove. L’autodidactisme, és un tret comú de la seva generació?
–“Sóc autodidacte, és clar, el meu aprenentatge es va basar en l’observació. Però en el meu cas
l’autodidactisme té a veure amb el fet que sóc sord des dels 6 anys, cosa que em dificultava les
relacions socials perquè en general, i a banda d’honroses excepcions, la gent no estava disposada
a cansar-se amb mi. I de fet, a les poques acadèmies a les quals vaig assistir vaig passar una mica com l’home invisible: no hi durava gens i era tot molt avorrit.”

En la historieta, què és més important, la tècnica o el talent?
–“No em correspon a mi de dir si tinc o no talent. I tampoc crec que pugui presumir d’una gran tècnica. Però el que sempre he tingut claríssim és que l’important és treballar, treballar molt.”

El panorama de la historieta actual és tan tètric com s’acostuma a dir?
–“Diria que avui els autors disposen de menys oportunitats per publicar, però que en canvi els còmics es fan millor que mai. De totes maneres, crec que estem en un moment de transició, que
han de sorgir noves formes d’entendre, dibuixar i distribuir historietes. Però jo no sóc Nostradamus.”

Els videojocs, fan la competència als dibuixants o els bren noves expectatives professionals?
–“Hauria de ser un camp nou per als autors, però la majoria es resisteix a reciclar-se. A més, requereix inversions prou importants, i hi juga en contra el fet que els dibuixants estem sovint al
marge de l’ambient dels informàtics. Els autors joves suposo que ho tenen millor. La qüestió és que és en els videojocs on sorgiran les noves tendències del còmic.”

Superlópez, és un amic, un més a la família o una obligació professional de la qual és impossible desempallegar-se?
–“Tots els meus personatges tenen alguna cosa de mi mateix. Són el meu mitjà d’expressió, el
que em permet explicar històries i comunicar-me.”

A què atribueix l’èxit i la longevitat de Superlópez?
–“Els personatges es fan grans amb els lectors. Així que cal evolucionar amb ells. Intento que les
meves historietes tinguin diversos nivells de lectura i que reflecteixin el moment en què han estat creades. Per exemple, Los Cabecicubos, que vaig crear en plena Transició.”

En el tàndem dibuixantguionista, qui té l’última paraula?
–“Tret d’excepcions, com Pérez Navarro (Efepe), Oli o Ramos, sempre he escrit els guions de les meves historietes. Naturalment que el pare d’un personatge és qui l’ha creat o ideat.”

Proliferen actualment les adaptacions cinematogràfiques d’herois del còmic. Per a quan una de Superlópez?
–“La productora Xaloc de Madrid en prepara una versió amb actors reals i ja n’he revisat diversos arguments.”

Un historietista, és un artesà o un artista?
–“He tingut sempre claríssim que el còmic és un art menor, tot i que molts col·legues dissenteixen. Evidentment que prens elements de la pintura, del dibuix, del teatre, del cinema, del disseny... Però no perdo el son discutint el sexe dels àngels.”

Quina opinió li mereix l’actual reivindicació culturalista del tebeo de postguerra?
–“En el context de l’Espanya de postguerra el tebeo va jugar un paper decisiu en la nostra formació col·lectiva, tot fomentant la lectura d’amagatotis, l’instint de rebel·lia, la capacitat de
somiar... Llegir tebeos no estava ben vist, aleshores. De totes maneres, i fora de comptades excepcions, els tebeos de l’època eren força dolents i la recuperació respon només a motivacions
nostàlgiques. Tot i que jo seria el primer a córrer a comprar una reedició del Cuto o l’Anita Diminuta, de Blasco... Aquests sí que eren bons!”

On rau el secret perquè un personatge s’acabi imposant i donant nom a una revista?
–“Ni idea. Sí que sé que cal que surti periòdicament i durant força temps perquè es consolidi i
es faci entranyable, però els interessos de l’editor no sempre hi ajuden. Si el que vol són beneficis
immediats, recorrerà a les aventures de Sin Chan. De totes maneres, crec que avui ja no podria crear un personatge com Superlópez. Però tampoc el lector és el mateix.”
 
Related Posts with Thumbnails