Art Neutre / Entrevistes

Rai Escalé

2007-06-12T14:04:00.000-07:00

Una entrevista d'Emma Giné, Historiadora de l'Art.

Rai Escalé és un dels artistes més destacats de l'Art Català Contemporani, pintor i il.lustrador, es caracteritza per un estil propi que barreja surrealisme, collage i transformisme, amb un rerafons de crítica social. Els seus personatges s'allunyen dels cànons fixats per la publicitat, i busquen una bellesa més real i profunda.

Com vas decidir dedicar-te al món de l’art?

No crec que en el meu cas fos una decisió massa conscient, tot i que quan vaig haver de pensar què volia estudiar vaig triar Belles Arts. Però va ser més perquè no em veia amb cor d’estudiar una altra cosa, que no pas perquè decidís dedicar-me a l’Art. De fet, a Belles Arts van aconseguir que deixés de pintar durant els deu anys següents. Em van deixar el cap com un timbal, i amb la única idea que de l’art no en podria viure mai. L’ambient era d’artistes fracassats, que feien de funcionaris i intentaven que els estudiants també ho fossin. Inexplicablement tot era molt poc creatiu.

Però és evident que vas recuperar la teva vocació...

Sí. Anys després d’acabar Belles Arts i dedicar-me a altres coses, per guanyar-me la vida, vaig anar arribant a un estat on podia tornar a començar quasi de zero, reprenén hàbits creatius, estats mentals sensibles a formes i colors, i quasi terapèuticament vaig anar tornant a pintar... Suposo que si tens la necessitat interior no pots fugir-ne, i tard o d’hora hi tornes. Pintava sobre cartrons, i amb materials industrials o trobats. Vaig reprendre ràpid metodologies, procediments i maneres de pensar, i em vaig tornar a enganxar al gravat, que havia estudiat a Belles Arts. De mica en mica vaig iniciar, sense voler, el tipus de pintura que he anat perfilant des d’aleshores: té molt de monotip i de tècniques de reserva del gravat.

Com definiries la teva obra?

Suposo que el millor que es pot dir d’un mateix és que la seva obra és coherent, i que té un fil argumental i estètic clar. De vegades, penso que la meva obra és una barreja estranya de collage, d’intenció pictòrica, d'esperit surrealista i senzillesa d’il·lustrador. Però qui sóc jo per definir el nexe entre tot el que va sortint en el dia a dia del taller?

Es nota una intenció clara en el teu treball, un fil conductor...
Tampoc sé si hi ha una intenció d’expressió. Simplement el to general va agafant cos, i són els altres que en fan lectures i n’extreuen intencions. L'artista sempre intenta pintar l'obra (en majúscula), per diferent que sigui l’aproximació. Sempre busca pintar allò definitiu, que ho tingui tot i l’alliberi de l’obligació de seguir buscant... Però quant més has pintat o més en saps, més lluny queda la possibilitat de l’obra definitiva. Tots els artistes arriben a un moment de maduresa on s’adonen que mai podran acabar de tancar, en una sola vida, cap de les portes que han anat obrint. I més val treure-li transcendència a l'assumpte i anar pintant amb convicció i rigor, però sense sentir-se executor d'una missió divina.

Quines influències ha rebut la teva obra? Hi trobo afinitats amb Bacon, per exemple...

En plena era de la imatge m’ha influït la pintura (sempre els foscos: Caravaggio, Da Vinci, Velázquez, els barrocs, Goya, i tota la pintura americana de final del segle XX). Els meus tres pintors preferits podrien ser Kitaj, Bacon i Saura. Però també el còmic, el cinema, la televisió, la publicitat. Hidra amb mil caps de diferents cares que no deixen de parlar-te, missatges confusos i molt visuals.

Amb quines tècniques treballes? Utilitzes molt el collage.

Sempre he estat incapaç de no barrejar tècniques, i constantment busco noves maneres d’aconseguir formes i colors amb dues dimensions. Ja fa anys que el meu punt de partida plàstic és la modificació d’imatges pre-existents. És a dir que sempre començo a ‘pintar’ sobre material imprès (revistes, cartells o collages meus). El procés d’extracció de noves imatges és una barreja d’improvisació i intuïció, com en un joc de pintura neo-zen, o hard-zen. No imposo mai una idea ni busco representar alguna cosa que ja m’havia imaginat. Ho faig a la inversa. Primer escolleixo un suport interessant (formes o colors), i després li dono voltes (retòrica i literalment). Em fonc en la paleta que calgui i començo a buscar trossos que puguin ser parts d’altres formes, polivalències, transparències, plans sobreposats, trames subjacents, i vaig deixant que un nou ésser, fet de moltes parts inconnexes prengui forma. L’altre jugador és el fons triat. Sempre acabo representant personatges. Això si que és una constant. Em sembla que l’expressió de tot l’Univers està en les formes que se li puguin donar a l’ànima de l’ésser humà.

Parla'm dels teus projectes de futur, Rai.

Per sort, el meu recorregut personal m’ha dut a enfrontar-me al fet de pintar i d’haver-me anat convertint en un pintor professional, lenta i gradualment. I no he tingut la necessitat d’anar mostrant tots els estadis intermedis de formació i temptejos de la meva obra. No va ser fins l’any 2006 que vaig fer la primera exposició individual, després d’estar convençut d’haver destil·lat una expressió personal prou sòlida. Des de llavors tot ha anat molt ràpid, però encara estic preparant la meva segona gran individual, que serà a la Galeria Iguapop de Barcelona, l’abril de l’any que ve.

D'altra banda, aquest estiu tinc emparaulat un viatge a Praga i Bratislava, on prepararé un parell d’exposicions amb un pintor d’allà, en Milos Koptak. Ja vam fer una exposició de material pintat a quatre mans a Pamplona aquest darrer abril, i també vam tenir una obra gran a la Fira d’Art Swab, que es va vendre bé i ràpid. Ara ens han proposat el mateix allà. Així que aquest juliol i agost me n’hi aniré.

Quina relació mantens amb les galeries, els marxants i altres personatges vinculats al sector de l'art?

La veritat, no hi tinc massa relació. Després d’algun primer contacte una mica frustrant, vaig trobar la Galeria Iguapop que, afortunadament, van posar-m’ho molt fàcil, ja que tenen una visió i manera de fer molt natural. És una galeria que venen, que es mouen i ho fan tot amb molta il.lusió. Han reunit una col.lecció d’artistes de Barcelona compacte i interessant.

I a part d'Iguapop?

Tampoc és que em mogui gaire. Vaig rebent propostes que em permeten anar triant projectes que em diverteixen i que em fan ser millor pintor. No tinc massa pressa per omplir-me el calendari d’exposicions. Estic en ple procés de maduració i consolidació, i el fet de no haver exposat en temps m’ha ensenyat a no necessitar les exposicions com a esperó de producció. Encara em fa il.lusió anar cada dia al taller, i m’agrada no sentir-me pressionat.

I pel que em preguntes sobre els altres actors del món de l'art, tampoc he tingut cap contacte amb crítics ni teòrics, ni amb comissaris, que són figures que només la textura del nom ja em provoquen repèls (siguin d’on siguin). Però suposo que tot arriba. De moment estic gaudint d’anar-me introduint en l’Art, seguint un estil naïf i autista.

Com veus el món de l’art a Catalunya?

Una de les coses que jo crec que m’ha permès desenvolupar una personalitat pictòrica excèntrica respecte a les tendències de la Barcelona dels darrers 20 anys, és que no he estat mai massa pendent del que anaven fent els del meu voltant. Sempre he negat el valor de les vaques sagrades de l’art català de la segona meitat del segle XX, amb tota convicció. No m’agraden Miró, Tàpies ni Subirachs. Durant els darrers 25 anys m’he sentit molt lluny de tot el que veia a galeries de Barcelona (i museus), així que no tinc una visió de l’àmbit artístic d’aquí. Prefereixo estar en contacte amb Nova York, Londres, Paris, Berlín... on conec més artistes.

[bio] Rai Escalé: Pintor nascut a Barcelona el 1964. Es va especialitzar en pintura i gravat a la facultat de Belles Arts de Barcelona. El seu treball ha evolucionat fins a una imatgeria de retratista molt personal que ha conreat en il·lustracions per a La Vanguardia, Lateral i Quimera. Fa servir el pla curt i la figura humana com a matèries primeres. Aquí ens mostra una selecció de dues de les sèries en què treballa ara mateix, i on parteix, com a excusa anecdòtica, d’anuncis publicitaris per modificarlos fins a arrancar-ne nous cànons de bellesa.

Web: http://www.raiescale.info
Bloc: http://raiescale.blogspot.com

Marc Serra

2007-06-07T18:40:00.000-07:00

Una entrevista de Daniel Solano amb fotografia d'Erika Svensson

Marc Serra és un dels valors de la fotografia artística i publicitària del nostre país. La seva obra es mou entre el món de la moda i el retrat, que Marc eleva a la categoria d'art. Els que fem aquest bloc ens confessem admiradors del seu treball i per aquest motiu l'hem volgut conèixer i entrevistar.

L'amor a la fotografia ja et ve de família?

El meu pare era fotògraf autodidacta i molt intuïtiu. Sense tenir una base tècnica sòlida, feia i fa unes fotografies extraordinàries. Jo, en canvi, em vaig formar en fotografia, gracies a ell, a la Universitat Politècnica, i després vaig estar becat a Londres, a la Westminster University. Penso que la intuïció és allò fonamental en l'acte creatiu, és l'element bàsic, la tècnica, en canvi, s'aprèn.

Vas trobar molta diferència entre els estudis cursats a Catalunya i els que vas fer a l'estranger?

A Catalunya, tot el que són estudis de fotografia no acaben de ser complets, al meu entendre. Passem d'una formació massa centrada en l’aspecte artístic i potser una mica anàrquica, com poden ser els estudis de belles arts, a una formació extremadament tècnica i de vegades de sensibilitat artística dèbil. Es a dir, no hi ha un estat intermedi que potencii en la mateixa proporció la part artística i la tècnica. No hi ha encara centres equilibrats, on es combini art, reflexió estètica i tècnica. A l'estranger, en canvi, aquesta mena de centres sí que existeixen.

Si observem la teva obra, es veu una connexió clara entre l'art i el món comercial.

Be, ho intento. Estic treballant en una estratègia que va en aquesta direcció. Jo crec que tot artista està en un continu procés de construcció. Jo intento seguir treballant el meu projecte artístic i, al mateix temps, aprofundir en el món de la publicitat per tal de financiar-me.

I la part comercial no s'acaba menjant a la part artística?

El meu objectiu és cercar prioritàriament un tipus de publicitat que em doni marge per a la creativitat. A més, resulta que normalment les empreses que opten per aquesta oferta són les que tenen més poder adquisitiu. L'estratègia a seguir consistiria en treballar en pocs projectes però selectes i amb possibilitats artístiques i de pressupost; és clar, que això no sempre és possible. Però sí que miro de mantenir-me ferm en aquesta concepció de l'encàrrec comercial.

Es curiosa la dicotomia art-publicitat. Sembla que siguin dos mons separats i en canvi tenen molts punts de connexió.

El món comercial sempre ha tingut i tindrà necessitat de creativitat i de connectar amb el fet artístic. Això és evident. Les campanyes publicitàries sempre s'han servit de l'art per fer més atractives les seves ofertes. Hi ha artistes, com ara Erwin Olaf, que mantenen una bona relació entre art i comercialitat i totes les seves obres comercials podrien estar en una galeria perquè tenen la qualitat necessària. A mi m'agradaria poder arribar a treballar així. Per això penso que les barreres entre art i publicitat s'estan desfent.

Un dels teus camps d'investigació ha estat el món de la moda.

Sí. La fotografia publicitària de moda permet molta flexibilitat al fotògraf. A més, també és un món que te certa sortida econòmica. Però no tanta com la gent es pot arribar a creure. Les editorials paguen poc als fotògrafs. Fins i tot alguns mitjans prestigiosos del món de la moda són molt mesurats amb les seves retribucions. En canvi, arreu d'Europa els pressupostos són més elevats i fins-i-tot trobem galeries especialitzades en fotografia de moda. Això vol dir que està millor reconeguda.

També t'has centrat molt en el retrat.

Em sento còmode amb el retrat, crec que al final la raó d’això, en part, és perquè tenia un estudi petit. La manca d'espai et condiciona i aquesta és una de les causes per les quals he treballat tant el retrat. Cada vegada més, i sobretot ara que no disposo d’estudi propi, estic pensant en produccions en localitzacions exteriors.

Has fet incursions en el món artístic fora de la publicitat?

No directament. Jo tinc molt respecte per l'art i encara no he donat aquest pas. No he treballat amb galeries. De moment, em moc dins el món de la fotografia de moda-publicitària i ho intento fer sense renunciar a la meva expressivitat artística. Però per iniciar-me en el món de les exposicions m'estimo més esperar-me a tenir més projecció. He preferit començar potenciant la producció per tal que el dia que decideixi mostrar el meu treball ja tingui una solidesa. No tinc presa en aquest aspecte.

Abans citaves Erwin Olaf. Consideres que aquest artista t'ha influenciat en la teva manera de veure la fotografia?

Sí, és clar. Però no tant a nivell estètic, sinó en quant al concepte i l'estratègia a seguir. Considero que en aquests moments Olaf és un bon referent del que seria un fotògraf que combina de forma molt intel·ligent, la fotografia publicitària amb la d'àmbit artístic; i és difícil de destriar què té més qualitat, si la seva obra artística o la seva obra comercial. Igualment també admiro a molts altres creadors, com ara Rineke Dijkstra, Wolfgang Tillmans, que fa de la vida art i, encara que no és el tipus de foto que treballo, el respecto i admiro molt . En una línia pròxima a Tillmans admiro la feina de Nan Goldin. Artistes que si que considero que han influenciat la meva forma de concebre la fotografia podrien ser Anthony Goicolea, Miranda July, Aernout Mik, Erwin Wurm...

Parla'm dels teus projectes de futur.

Estic preparant un projecte que anomenaré "Real fakes" que unirà fotografia, instal·lació i alguna peça objectual, estil "ready made". Crec que en l'art hi ha una manca de matèria, d'allò palpable. Per això vull que també hi hagi algun objecte. Amb tots aquests elements pretenc crear confusió en l'espectador, que és un efecte impossible de tractar en el món de la publicitat però que l'art ho permet.

Sempre has jugat a crear confusió en moltes de les teves fotografies.

Sí. Jugo a intentar confondre realitat i la ficció. M'agrada treballar la il·lusió de la percepció. Experimentar amb què és ‘’real’’, què és ‘’ficció’’, què és allò ‘’pur’’ i què és allò ‘’succedani’’...

Cap a on creus que va el futur de la fotografia?

El món de la fotografia crec que, actualment, mira molt als països nòrdics. Holanda, per exemple, està marcant moltes tendències en la fotografia, el disseny gràfic, etc....

I com veus el panorama a Catalunya?

La fotografia està encara massa desprestigiada. I això es nota a nivell comercial, en els pressupostos, retribucions. Arriba un moment que el respecte per les coses només es fixa pels diners que es belluguen.

La creació encara està mal pagada?

Pel que m’arriba, sembla que hi ha publicistes a l'estat espanyol que pretenen pagar per les seves campanyes uns preus similars als que ja es pagaven als anys 60. Hi ha hagut molt poca evolució en els pressupostos professionals d'aquest sector i això és un reflex del menyspreu que comentàvem abans que encara es té per la fotografia. A més, hi ha una desproporció molt gran entre el que s'inverteix en producció, que és poc, i el que es dedica a la promoció en els mitjans de difusió publicitària de la imatge en sí, que és moltíssim. Al final, els diners van a parar als venedors de publicitat i als mitjans, i els creadors han de treballar amb uns pressupostos massa ajustats.

Aconsella'm algun fotògraf català contemporani.

M'agrada molt el que fa el fotògraf Biel Capllonch o l’artista Joan Morey, que trobo que és molt coherent, o en Carles Congost, que també ha sabut vincular l'art amb el sector comercial. I com a artista ja clàssic, admiro a en Joan Brossa, que és un exemple clar d'artista que a casa mai va rebre el reconeixement que rebia en altres països, com ara els Estats Units.

[bio] Marc Serra, fotògraf nascut a Barcelona l'any 1977. La seva obra es mou entre la fotografia de moda, la fotografia artística i el retrat. Ha col·laborat en revistes com ara Neo2, Pâp Magazine, Suite Magazine, B-Guided, Dresslab.com, H Magazine, Clone Magazine. Ha estat seleccionat en el certamen nacional de fotografia INJUVE 2005, amb el seu treball "Work in progress".

Web de Marc Serra: http://marcserra.net

.

Entrevista a Sergi Aguilar

2007-05-29T15:49:00.000-07:00

"Volem dur a terme una tasca cultural i una activitat que faci que la gent es quedi una bona estona amb nosaltres, sense pressa. I que torni sempre que vulgui".
................................

Sergi Aguilar, escultor i director de la Fundació Suñol és entrevistat per la historiadora de l'art Emma Giné :

- M’agradaria que em parlèssiu del Sr. Suñol.

El Sr. Suñol és un empresari que ha continuat amb els negocis de la seva familía. De fet, la Fundació es troba en un edifici del besavi del Sr. Suñol. Cap als anys 70 va començar a col.leccionar art, però com és una persona que mai no ha compartit els
seus negocis amb càrrecs públics, la seva col.lecció no era molt coneguda fins ara. El Sr. Suñol i jo ens coneixem des de fa 30 anys. Em comprava les meves escultures i a partir d’aquí va començar la nostra amistat.

I com va sorgir la idea de crear la Fundació?

Josep Suñol té una gran col·lecció d'art que ara ha volgut mostrar al públic per compartir-la. Amb tot, abans ja havia fet celebracions a casa seva per ensenyar les obres i també les havia exposat en alguna galeria o congrés important de Barcelona.

- El resultat ha estat un espai gran i molt acurat.

Si, parteix d’un projecte arquitectònic que s'ha anat desenvolupat durant quatre anys. No teníem pressa per obrir, ho volíem fer bé i cuidar fins l’últim detall.

- D'on provenen les peces de la col·lecció?

La majoria han estat comprades a Barcelona. D'altres van ser adquirides durant algun dels viatges de Josep Suñol. La col.lecció és formada per unes 1.100 peces.

- Com inicieu el cicle expositiu?

De moment estan previstes tres exposicions, de mig any de durada cadascuna. La primera és una selecció de les obres més emblemàtiques des del 1915 fins el 1995, la segona serà dels anys 70-90 i la tercera dels 80 fins l’actualitat. Seguim un ordre cronològic però no estricte, com has pogut veure a les sales. Donem importància a la cronologia, però també a la història que segueixen les obres.

- Donant una ullada a la mostra sorprén que les obres no vagin acompanyades dels seus cartells explicatius.

Vam fer moltes proves i vam veure que eren una interferència. El que volem és que el públic vegi l'obra. Hi ha una guia explicativa per a la gent que vulgui més informació. De vegades hi ha exposicions amb massa informació i aleshores la visió esdevé massa lligada a elements externs. Es nega una mica la historia que volen explicar i es dificulta la mirada de les peces. La informació sempre la tenim a mà, l’obra no.

- Quines activitats més teniu previstes?

Les exposicions duraran sis mesos i quan s’hagin acabat les tres previstes en farem d'altres de temàtiques. Per exemple, centrades en artistes concrets. Però sempre relacionades amb el fons de la col.lecció, que no volem que sigui estàtic, sinó que aporti coses noves. A l’espai annex a les sales d’exposicions, el ‘Nivell zero’, farem exposicions temporals d’artistes joves i emergents de l’art a Catalunya. Instal.lacions d’audiovisuals, activitats com xerrades, debats, vídeo, cursos… amb l’objectiu de potenciar la imatge i la creació.

- Com ha estat la presentació del centre al públic?

Hem obert poc a poc. Primer hem fet presentacions dins el món de la cultura, per sectors: museus, fundacions, galeries, col.leccionistes, espais alternatius… I després, hem obert al públic, de moment per les tardes. Segons la demanda anirem adaptant l’horari.

- Què aporta la Fundació Suñol al panorama artístic de la ciutat?

La Fundació Suñol vol tenir un format diferent que respongui a les necessitats dels artistes que hem anat investigant al llarg d’aquests quatre anys de gestació del centre.

- I quins resultats espereu obtenir?

No ens hem fet una idea prèvia. La Fundació ha estat creada amb molta il·lusió. Volem dur a terme una tasca cultural i una activitat que faci que la gent es quedi una bona estona amb nosaltres, sense pressa. I que torni sempre que vulgui.

Trobareu la Fundació Suñol
al Passeig de Gràcia, 98 de Barcelona

T 93 496 10 32
F 93 487 20 19

info@fundaciosunol.org
www.fundaciosunol.org

Entrevista a Daniela Cugliandolo

2007-05-29T00:36:00.000-07:00

Fotografia d'Ingrid Quiroga

"Als meus curtmetratges els personatges són els reis i qualsevol història acaba sent un retrat en un joc de miralls que m'inclou".

................................

Una entrevista de la historiadora de l'art Emma Giné per Art Neutre?

................................

Daniela Cugliandolo és una artista audiovisual argentina, que viu a Barcelona des de fa sis anys. Ha estudiat teatre, música i audiovisuals. Es dedica al món de cinema i les seves obres, retrospectives i monògrafics, han estat presentades en diversos festivals, museus i espais culturals. Actualment, s'encarrega de la programació de l'espai d'interacció cultural Almazen de Barcelona, fa diversos cursos de realització al Centre Cívic Pati Llimona i presenta la peça de videoart "Esto no es un recuerdo" al Festival del Loop'07.

- Com vas decidir dedicar-te al món del Cinema?

Després d’anys de búsqueda fent teatre i música, vaig trobar amb el cinema la satisfacció de la realització i el resultat. Vaig començar filmant amb un rodet de Súper 8 en 15 minuts un curt mut de 3 minuts que no va tenir edició posterior. Era la síntesi d'una obra de teatre que vaig estar dirigint durant mesos i que només va veure la llum després de passar i passar pel projector. Fascinada amb “el revelat” immediatament ho vaig mostrar en públic i va agradar molt. Durant un any vaig fer un o dos curts cada mes i els vaig projectar en Súper 8 a festes, inauguracions i esdeveniments culturals de Buenos Aires. Vaig aprendre molt de les opinions de la gent, també de les variables de l'entorn i els canvis d'intenció que produïen les diferents músiques.

- Com és la teva obra? Què vols expressar?

M'interessa narrar amb els llocs i persones que m'envolten, és el que tinc i conec. Als meus curtmetratges els personatges són els reis i qualsevol història acaba sent un retrat en un joc de miralls que m'inclou. No sé si és el que vull dir sinó més aviat el que acabo dient.

- Quines influències voldries destacar?

El curt “Veo el futuro” comença amb una imatge que després vaig descobrir que era la reproducció de la del cartell d'una escola de fotografia que vaig veure durant mesos al carrer on vivia. No sóc conscient de quant i com m'afecta tot el que veig, escolto i visc, que suposo esdevé el meu banc de dades.

- I amb quines tècniques treballes?

Amb Súper 8 vaig filmar 20 curtmetratges utilitzant un únic rodet, editant amb càmera. Ara utilitzo més vídeo i em vaig introduint en el trencaclosques de l'edició que em va descobrir un altre món. Sempre vaig treballar gairebé sense guió, entrant en la possible història amb els meus còmplices (actors, assistents), algunes pautes, capricis o idees recurrents, i la convicció que podíem omplir el buit. La majoria de les vegades va sortir bé.

- Com veus el sector del cinema i els curtmetratges a Catalunya?

A Barcelona hi ha una gran varietat de mostres i festivals, durant els anys que fa que visc aquí veig com van proliferant, i això és bo, tot i que aquesta concentració d'esdeveniments de tot tipus, en general deixi fora a la resta de Catalunya.

- I a l'Argentina?

A l'Argentina tot succeeix a Buenos Aires, millor dit a la Capital Federal i és molt determinant, de festivals o mostres de curtmetratges n’hi ha molt pocs en comparació amb Barcelona però la gent s'implica molt. Al festival de cinema independent de Buenos Aires d'aquest any, al que vaig ser convidada a fer una retrospectiva, van assistir uns 260.000 espectadors.

- Per acabar, que destacaries dels teus projectes?

Quan he de pensar amb el final d'un treball trobo sempre diverses possibilitats totes igual de vàlides, portes que s'obren a diferents definicions i que no voldria descartar. També m’ha passat amb versions senceres com amb les dues de “Esto no es un recuerdo”. Vull explorar aquesta multiplicitat de resolucions entorn d'una idea, trobar la manera narrativa d'expressar-lo.

Per conèixer més a la Daniela Cugliandolo:

[bio] Les seves obres han estat presentades com a retrospectives o monogràfics al 9º Festival de cine independiente de Buenos Aires, (2007) - Cinemateque de Saint Etienne, França (2006) - Mad-movies ciclo Madonas, Barcelona (2006) - Nuevo cine argentino. Itinerant Holanda (2006) - Off Loop'06, Barcelona - Super 8 international Day 40 years, 40 cities, Barcelona (2005) - Cine y video Argentino. Itinerant Colombia (2004) - Starting from scracht, Amsterdam (2004) - II Festival d´art sonor al Prat, Barcelona (2003) - Trans-art Barcelona (2003) - Barcelona Visual Sound (2003) - Museo de Arte Moderno de Buenos Aires. (2002) – Curtmetratges de Nit'02, Barcelona - Canal Drop, Barcelona (2002) - Alianza Francesa, Buenos Aires. (2002) – C.C.R.Rojas, Buenos Aires (2001) - GRECC, Barcelona (2001) - Visual 01, Madrid - Cinemateca Nacional de Ecuador (2000) - PROA, Buenos Aires (2000). Coordinació Argentoscopia mostra de curtmetratges argentins (2003-2006).

Web: http://ar.geocities.com/cugliandolo_s8

Bloc: http://cortoscugliandolo.blog.com

Vídeo entrevista: http://cinevivo.com.ar/home/index.php?tpl=home_videoentrevista&idcontenido=528

Juan López Fernández, Jan

2007-05-28T07:45:00.000-07:00

Entrevista d'Andrés Luengo, del Diari d'Andorra, al dibuixant de còmics JAN.

"Els personatges es fan grans amb els lectors. Així que cal evolucionar amb ells"

El 1973 els superherois ianquis de la Marvel tenien motius per preocupar-se: a l’altra banda de l’Atlàntic el pinzell de Juan López Fernández, Jan, donava a llum el personatge de Superlópez. Trenta anys i trenta-cinc àlbums després, el matusser Superlópez és a punt per fer el salt a la pantalla gran, seguint la línia de Superman, X-Men, Spiderman o Mortadelo y Filemón.

–La seva trajectòria professional arrenca de molt jove. L’autodidactisme, és un tret comú de la seva generació?
–“Sóc autodidacte, és clar, el meu aprenentatge es va basar en l’observació. Però en el meu cas
l’autodidactisme té a veure amb el fet que sóc sord des dels 6 anys, cosa que em dificultava les
relacions socials perquè en general, i a banda d’honroses excepcions, la gent no estava disposada
a cansar-se amb mi. I de fet, a les poques acadèmies a les quals vaig assistir vaig passar una mica com l’home invisible: no hi durava gens i era tot molt avorrit.”

–En la historieta, què és més important, la tècnica o el talent?
–“No em correspon a mi de dir si tinc o no talent. I tampoc crec que pugui presumir d’una gran tècnica. Però el que sempre he tingut claríssim és que l’important és treballar, treballar molt.”

–El panorama de la historieta actual és tan tètric com s’acostuma a dir?
–“Diria que avui els autors disposen de menys oportunitats per publicar, però que en canvi els còmics es fan millor que mai. De totes maneres, crec que estem en un moment de transició, que
han de sorgir noves formes d’entendre, dibuixar i distribuir historietes. Però jo no sóc Nostradamus.”

–Els videojocs, fan la competència als dibuixants o els bren noves expectatives professionals?
–“Hauria de ser un camp nou per als autors, però la majoria es resisteix a reciclar-se. A més, requereix inversions prou importants, i hi juga en contra el fet que els dibuixants estem sovint al
marge de l’ambient dels informàtics. Els autors joves suposo que ho tenen millor. La qüestió és que és en els videojocs on sorgiran les noves tendències del còmic.”

–Superlópez, és un amic, un més a la família o una obligació professional de la qual és impossible desempallegar-se?
–“Tots els meus personatges tenen alguna cosa de mi mateix. Són el meu mitjà d’expressió, el
que em permet explicar històries i comunicar-me.”

–A què atribueix l’èxit i la longevitat de Superlópez?
–“Els personatges es fan grans amb els lectors. Així que cal evolucionar amb ells. Intento que les
meves historietes tinguin diversos nivells de lectura i que reflecteixin el moment en què han estat creades. Per exemple, Los Cabecicubos, que vaig crear en plena Transició.”

–En el tàndem dibuixantguionista, qui té l’última paraula?
–“Tret d’excepcions, com Pérez Navarro (Efepe), Oli o Ramos, sempre he escrit els guions de les meves historietes. Naturalment que el pare d’un personatge és qui l’ha creat o ideat.”

–Proliferen actualment les adaptacions cinematogràfiques d’herois del còmic. Per a quan una de Superlópez?
–“La productora Xaloc de Madrid en prepara una versió amb actors reals i ja n’he revisat diversos arguments.”

–Un historietista, és un artesà o un artista?
–“He tingut sempre claríssim que el còmic és un art menor, tot i que molts col·legues dissenteixen. Evidentment que prens elements de la pintura, del dibuix, del teatre, del cinema, del disseny... Però no perdo el son discutint el sexe dels àngels.”

–Quina opinió li mereix l’actual reivindicació culturalista del tebeo de postguerra?
–“En el context de l’Espanya de postguerra el tebeo va jugar un paper decisiu en la nostra formació col·lectiva, tot fomentant la lectura d’amagatotis, l’instint de rebel·lia, la capacitat de
somiar... Llegir tebeos no estava ben vist, aleshores. De totes maneres, i fora de comptades excepcions, els tebeos de l’època eren força dolents i la recuperació respon només a motivacions
nostàlgiques. Tot i que jo seria el primer a córrer a comprar una reedició del Cuto o l’Anita Diminuta, de Blasco... Aquests sí que eren bons!”

–On rau el secret perquè un personatge s’acabi imposant i donant nom a una revista?
–“Ni idea. Sí que sé que cal que surti periòdicament i durant força temps perquè es consolidi i
es faci entranyable, però els interessos de l’editor no sempre hi ajuden. Si el que vol són beneficis
immediats, recorrerà a les aventures de Sin Chan. De totes maneres, crec que avui ja no podria crear un personatge com Superlópez. Però tampoc el lector és el mateix.”

Entrevista a Lola Garrido

2007-04-25T02:00:00.000-07:00

"Quan comences a col.leccionar ja no pots parar, és com un enamorament, sempre en vols més".

................................

Una entrevista de la historiadora de l'art Emma Giné amb fotografies d'Erika Svensson.

................................

Lola Garrido, comissària, crítica i col·leccionista. Amb una llarga trajectòria dins del món de l’art, ha dirigit exposicions a la Sala Canal d'Isabel II de Madrid, ha organitzat els projectes artístics per a la Comunitat de Madrid i ha adquirit fotografies per a fundacions privades, com ara la Fundació Banesto, o la Fundació Reina Sofia. Actualment és la directora de la Fundació Foto Colectania de Barcelona.

Quan vas decidir començar a col.leccionar?

Després de fer moltes exposicions de fotografia. Mentrestant, m’encarregava de les col·leccions de fundacions, encara que també anava creant la meva pròpia.
Però hi ha un dia que prens la decisió d'iniciar una col·lecció...

Sí. Aconsegueixes dues fotografies que són especials per a tu, i ja tens iniciada una col·lecció. Però, normalment, quan comences ja no pots parar, és com un enamorament, sempre en vols més. Amb tres o quatre anys ja tenia una col·lecció bastant bona amb imatges molt cotitzades, i també amb d’altres de poc valor econòmic, però, en canvi molt valor artístic.
Com és l'obra que t'agrada col.leccionar?
Sóc una persona independent, que viu als marges, no m’agraden les històries prefixades, prefereixo crear o imaginar les meves pròpies.
Però, segueixes alguna línia?

Les obres formen una col·lecció eclèctica i heterodoxa. Tinc interès per tot tipus d’obra, per tota mena d'activitat.
Es nota. Has fet moltes coses.

Sí, he fet exposicions, articles, diferents col·leccions, i ara també dirigeixo una revista que reflecteix l’art que hi ha al mercat actual.
Quins criteris tens en compte a l'hora de comprar una obra?

Sóc una compradora bastant impulsiva, prenc ràpid la decisió i si m’equivoco ho assumeixo i n’aprenc. Tinc en compte l’artista, i les seves influències, tant en el cas de creadors joves com en el cas de consagrats. No obstant, sovint tendeixo als clàssics.
Mantens un objectiu determinat quan dissenyes una exposició?

Bé, fa 30 anys que faig exposicions i amb el temps he anat canviant el meu punt de vista. De totes maneres, crec que és important pensar en el públic, perquè qui va a veure una exposició mereix un respecte.
L’exposició “Els seus ulls els delaten” és bellíssima i ha estat un éxit. Quin era l'objectiu que et vas proposar quan la vas plantejar?
Amb aquesta exposició vaig fer una selecció prèvia del material i vaig exposar només el que creia que hi havia d’haver. I, tot i que potser no segueix una línia marcada, la veritat és que està agradant molt al públic.
Quin projecte tens de cara al futur?

Tinc pensada una altra exposició, que es dirà “Dona, etcètera” i que tractarà la figura de la dona i els temes que l’envolten.
Com veus el món del col.leccionisme?

Mira, col·leccionar és molt difícil. Això que diu la gent que tothom ho pot fer no és cert. S’ha d’estudiar molt, llegir, mirar catàlegs, revistes, exposicions, tenir molt de temps i molts diners. Col·leccionar és un procés llarg, lent i complicat.

Entrevista a Hèctor Fernández

2007-04-13T17:04:00.000-07:00

"La feina de l’artista és apassionant i gratificant, la satisfacció ve donada no tant per motius econòmics sinó més aviat emocionals".

................................

Una entrevista de la historiadora de l'art Emma Giné per Art Neutre?

................................

L’artista Hèctor Fernàndez (1969), llicenciat en belles arts per a la Universitat de Barcelona (1994), recrea la realitat urbana des de la seva particular òptica, incorporant o sostraient elements i conformant així un "nou realisme". Durant anys ha estat membre de la Junta Directiva del "Cercle Artístic de Sant Lluc", on dibuixa i pinta model en viu. La seva obra va estar present en la important exposició "Realisme a Catalunya", de l'any 1999, al costat de 50 prestigiosos artistes, com Richard Estes i Rudolf Häsler. Recentment, a finals de 2005 ha guanyat el Primer Premi en la III Biennal Internacional de Dibuix José Amat (una de les més importants de l’estat), patrocinada per l'Ajuntament de Sant Feliu (Girona) i la Fundació Thyssen-Bornesmisza. Des del 1994 ha realitzat nombroses exposicions tant a nivell nacional com internacional.

Com i quan vas decidir dedicar-te al món l’Art?

Des de molt petit ja vaig començar a dibuixar, vinc d’una família d’artistes: el meu pare és pintor, la meva mare i la meva germana també pinten. Mentre els altres nens anaven a jugar a futbol jo preferia quedar-me a casa, dibuixant. Després, vaig decidir estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, tenint la sort de poder treballar al taller del meu pare, on he après molt. I vaig anar trobant el meu camí.
Com vas començar?

Vaig començar fent exposicions col·lectives, en bars, centres cívics, premis, supermercats d’Art, espais culturals com ACEA’S, on vaig fer la meva primera exposició individual, fins a fer el pas a les galeries d’Art. Anar ensenyant la teva obra, i amb molta paciència.
Com definiries la teva obra?

La definiria com a “realisme contemporani”. Fragments de la realitat que jo agafo i manipulo d’alguna manera, afegint i traient coses. Veig unes figures que m’agraden pel carrer, en faig un apunt i després al taller la treballo, incorporo elements, els modifico… És una pintura de fàcil lectura, tot i que de vegades hi ha un doble missatge en l’obra o en el títol, però, normalment no necessiten un recurs escrit i explicatiu que la recolzi. Aquesta darrera temporada he fet obres on la gent del carrer és la protagonista. He fet servir els enquadraments des de dalt i els picats, cosa que sobta i que configura un tret distintiu de la meva obra. Actualment estic fent una sèrie sobre l’actitud de l’espectador davant l’Art, com si hi haguessin dos espectadors, el real i el pintat, i a l'hora, també dues obres.
Tens alguna obra que consideris molt especial?

Totes les meves obres tenen alguna cosa especial per a mi. Al darrera de cada pintura hi ha un estudi previ: fotografies, proves amb l’ordinador… fins a convertir-se en la meva pintura.
Qui t’ha influït?

Des dels clàssics a l’Art industrial actual. Des del meu pare, que ha estat el meu mestre, fins a companys de professió. N’hi ha moltes d’influències, i cada vegada estic més obert a nous temes i noves tendències.
Quines tècniques treballes i quina prefereixes?

Començo amb acrílic i acabo amb oli, però també treballo amb carbonet o llapis. Agafo el pinzell, la mà, un drap… no acostumo a ser gaire tradicional, m’agrada experimentar.

Quins projectes destacaries de la teva carrera?

Del passat, voldria destacar una exposició que es va fer al Centre d’Art Santa Mònica que es deia “Realisme a Catalunya” (1999), amb artistes d’aquí i també artistes internacionals convidats. Va ser un honor poder exposar amb ells. Actualment, tinc obra en exposició permanent i estic preparant una exposició per a la Galeria Arimany de Tarragona, que s’inaugurarà el proper 20 d’abril.

Quina relació mantens amb les galeries, els marxants o els altres personatges vinculats al món de l'art?

Mira, de vegades és una relació d’estira i arronsa, perquè els galeristes tendeixen a la seguretat, i no sempre accepten els canvis. Hi ha peces més comercials i d’altres que no ho són tant, però per això no s’ha de renunciar a experimentar amb noves i diferents creacions.
Com veus el món de l’Art a Catalunya?

Comparat amb Europa i els Estats Units, el veig una mica provincià. Una ciutat com Barcelona, cosmopolita i oberta, hauria de tenir una fira d’Art internacional, com d’altres capitals. Hi ha galeries i es ven art, però a un ritme bastant lent. A més, es dóna un mal ús a la paraula "contemporani". Tot l’art que es fa actualment és contemporani, tant si és realista com abstracte.

Si voleu conèixer més sobre l'Hèctor Fernàndez i la seva obra, no us oblideu de visitar el seu bloc: http://hfart.blogspot.com

Entrevista a Joaquín Díez-Cascón

2007-03-30T01:23:00.000-07:00

Joaquín i Marina Díez-Cascón

"A partir dels meus viatges a fires d'arreu del món, em vaig adonar que a Barcelona li mancava una Fira d’Art Contemporani com les que tenen la majoria de capitals Europees".

................................

Una entrevista de la historiadora de l'art Emma Giné per Art Neutre?

................................

L'estudi d'arquitectura Diez-Cascón, format bàsicament per tres persones (arquitectes): Joaquín Díez-Cascón, Marina Díez-Cascón i Fernando Rial, està organitzant la Fira Swab, la primera Fira d'Art Contemporani de Barcelona. El certamen tindrà lloc del 10 al 13 de maig a les Drassanes de Barcelona, i comptarà amb la participació d'unes 40 galeries, entre nacionals i internacionals. Art Neutre? ha volgut apropar-se a Díez-Cascón, per tal d'aprofundir sobre l'origen, desenvolupament i objectius de la Fira Swab.

Vosaltres sou arquitectes?

Sí, som una empresa d’arquitectura anomenada Díez-Cascón Arquitectes, i la formen, bàsicament, Marina Díez-Cascón, Fernando Rial i jo mateix, Joaquín Díez-Gascón. Fem projectes per Barcelona i actualment estem treballant en alguns hotels. Però també ens agrada molt el món de l’Art. A la meva època d'estudiant ja m’havia plantejat si fer Belles Arts o Arquitectura. Al final em vaig decidir per l'Arquitectura, però vaig estar un temps pintant i em vaig adonar que no era per a mi. Que era massa difícil. I això m’ha fet apreciar encara més els artistes i la seva obra.
Com va néixer la idea d’organitzar la fira?

A partir dels meus viatges a fires d’arreu del món, em vaig adonar que a Barcelona li mancava una Fira d’Art Contemporani com les que tenen la majoria de capitals Europees. Vaig estar tamptejant el terreny entre les diferents institucions culturals i artístiques però no es posaven d’acord. Al final vam decidir muntar-la nosaltres. Era ara o mai. Vam començar l’any passat anant a Arco i organitzant un sopar amb un parell de galeristes que ens van aconsellar i donar suport. A la fira li vam posar el nom de Swab, una barreja de la paraula anglesa “Swap” (que vol dir intercanvi) i la “b” de Barcelona. Vam crear un comitè, format per Fred Mann (Londres), Leo Konig (Nova York) i Marta Moriarty (Madrid) que seleccionés les galeries d’art que hi haurien a la fira.
I vau iniciar el projecte.

Sí, al principi vam tenir alguns problemes, però gràcies al suport dels galeristes de Nova York, Londres, Berlin, Sao Paulo, entre d'altres, ens vam animar.
Manteniu relació amb els galeristes, amb els artistes, amb els col·leccionistes?

Quan vam començar a pensar en la fira ens agradava visitar altres fires i contactar amb els galeristes i artistes nosaltres mateixos. Volem que hi hagi una relació directa i personalitzada. La nostra idea és fer una fira petita i humana a Barcelona.
Si repassem la llista d'expositors del Swab en trobem molts d'estrangers. Perquè tants expositors de fora i tant pocs d’aquí?

Bé, fins el moment comptem amb 40 expositors, però potser n’afegirem algun més. Quatre són d’aquí, la Galeria Senda, Estrany de la Mota, ADN i Iguapop. La resta són de fora, són galeries d'Alemanya, dels Estats Units, de la Gran Bretanya, del Japó... perquè el nostre objectiu és que es conegui a Barcelona l’art que s’està fent a nivell internacional. I per aconseguir-ho, s’havia de limitar el nombre de galeries d’aquí per poder tenir-ne més de fora. Igualment, els galeristes, els col·leccionistes i els artistes que vinguin a participar a la fira també coneixeran l’art que s’està fent a Barcelona.
De fet hi haurà dues fires: Swab (a les Drassanes de Barcelona) i Swab in the city que proposa un recorregut per les galeries de Barcelona, a partir d’un mapa que estem elaborant i que repartirem al Swab. Així doncs, entre les quaranta i escaig galeries de la primera i les aproximadament cinquanta de Barcelona, farem una fira d’unes 100 galeries que donaran a conèixer les obres dels seus artistes.
Però com i on es desenvoluparà la fira?

La fira tindrà la seu a les Drassanes de Barcelona. Volíem un lloc cèntric i accessible. I les Drassanes estan a les Rambles, un lloc emblemàtic i conegut per tothom, prop del Centre d’Art Santa Mònica, del Museu Marítim i del mar. D'altra banda, la durada de l'Swab serà de quatre dies: del 10 al 13 de maig. El dia 10 hi haurà la inauguració per als mitjans de comunicació i per a les personalitats. Després celebrarem una festa amb totes les persones vinculades a la fira. De l’11 al 13 estarà oberta al públic.
Quins objectius teniu i quins resultats espereu obtenir?

Swab pretén ser una fira petita i variada, on hi hagi tant pintura com dibuix, escultura, entre d’altres tècniques. Amb diferents preus, per tal d’apropar l’art al públic. No volem competir amb cap altra fira, sinó fer-ne una de nostra, una de Barcelona. Donar una oportunitat a la ciutat per a que conegui què es fa al món i a l’inversa.

Respecte a les espectatives, cal dir que iniciem aquesta fira per fer-la cada any, és a dir, amb voluntat de permanència. De fet, ja tenim bastantes galeries interessades per l’any que ve. I, com dèiem, també ens agradaria ampliar el nombre de galeries catalanes, ja que aquest any tampoc se n’han inscrit gaires. A la mateixa fira hi haurà informació de les inscripcions per a la propera sessió, que també es farà a les Drassanes. A més, estem acabant un catàleg, que vendrem a la fira i repartirem pels diferents museus, galeries, biblioteques tant del país comde fora, per donar a conèixer la fira.

Web Swab: http://www.swab.es
Web Díez-Cascón Arquitectes: http://www.diezcascon.com

Entrevista a Quim Tarrida

2007-03-13T17:35:00.000-07:00

"Barcelona és una ciutat que genera riquesa, però que per alguna estranya raó als artistes no els arriba, i això de vegades els fa abandonar"

..........................

Una entrevista de la historiadora de l'art Emma Giné per Art Neutre?

................................

En Quim Tarrida és el coordinador del seminari 'Art, Merchandising & Promotion' organitzat per Merch & Promo, que es va celebrar a Barcelona el passat 20 de febrer. A més d'artista, és un home preocupat pel seu gremi i per aquest motiu va organitzar aquestes interessants conferències al Centre d'Art Santa Monica, on s'expliquen alguns aspectes que poden ajudar als artistes a promocionar la seva obra. Art Neutre? ha volgut acostar-se una mica a la figura d'en Quim, per conèixer la seva persona i la seva manera de pensar.

Com i quan vas decidir dedicar-te a l’Art?

No és una decisió sinó que t’hi trobes, des de petit vas fent dibuixos…també em va influir el meu pare que feia treballs amb plastelina, quadres, dibuixos… Les classes relacionades amb l’art són les que se’m donaven millor, les que feia més a gust i més tranquil. Et vas introduint dins d’un camí, que és alhora difícil perquè no saps que passarà el dia de demà. Et trobes en un món on fas diferents coses: pintes, dibuixes, fas música, estàs en un grup…buscant definir una línia dins del món que t’agrada, focalitzant una via que tardes uns anys en trobar i de la qual a vegades et desvies, però hi tornes.

Com vas començar?

Dibuixant de nen, fent cosetes. Ara recordo el "Premio Corte Ingles del Dia del Padre" que em va fer pensar que potser si que servia per dibuixar, que no anava tant desencaminat. Em vaig iniciar en el món del còmic que em va ajudar a descobrir diversos camps, ja que escrius els guions, desenvolupes les històries i tens una imatge més propera al cinema, al teatre i ho vas ajuntant tot i acabes creant alguna cosa encara per definir, però, dins del món de l’art. Fins i tot el treball en agències de publicitat on fer una campanya també implica tocar-ho tot, música, audiovisuals… Tractar tants camps m’ha servit per anar perfeccionant la meva línea creativa, fer contactes, donar-me a conèixer i després m’han anat encarregant diversos projectes entre ells el del Centre d’Art Santa Mònica, el "Món Subcutani"…tots els començaments són estranys.

Com és la teva obra i que vols expressar amb ella?

Des de fa molts anys treballo en una línia que anomeno "El Món Subcutani", un món estrany que va aparèixer a la meva vida i que vaig anomenar així i és a sota la pell, on passen coses: ciutats, laberints i passadissos, estranyes carreteres, somnis…i jo em considero un científic, l’únic d’aquest món subcutani, on vaig investigant i les conseqüències d’aquesta investigació (que se’n diu ser artista) són productes diversos: exposicions, concerts, instal.lacions, tot tipus de coses que sorgeixen d’aquesta investigació/experimentació dins d’aquest món subcutani. Des de tenir un grup de música, que són els "The Subcutanian Brothers" i jo sóc l’únic que interpreta la música d’aquests dos bessons i recreo el seu món amb joguines estranyes i manipulades o el món subcutani amb mapes estranys on represento uns móns còsmics, a partir dels quals després faig les meves exposicions.

Com per exemple l’actual, al Centre d’Art Santa Mònica, és molt "Món Subcutani" en el qual vaig investigant i aprofundint en coses que de vegades no es veuen dins d’aquest món sota la pell.

Alguna obra en concret que vulguis comentar?

Potser et puc parlar de la última peça que estic preparant,“The soldier”, que és una ceràmica d’una sèrie limitada de vint-i-cinc. Una peça que vaig presentar l’any passat a l’exposició que vaig fer a la Fundació Espais d’Art Contemporani. Una miniatura d’un prototip d’una escultura pensada per a la via pública, és una escultura a un soldat ridícul basat en la temàtica de la guerra i a partir del qual estic preparant una escultura de 2 metres, que està en procés de producció i que espero tenir-la acabada en dos mesos. Després ja buscaré on posar-la, si al carrer, en alguna galeria, museu, sala d’exposicions…

Qui t’ha influït?

Tinc moltes influències del món de l’art i també del que no és art, com ara entrar en uns grans magatzems, a les botigues, i veure les coses que es venen i qui hi ha darrere de cada peça. Artistes americans i japonesos, el món digital.

Quines tècniques treballes i quina prefereixes?

Tècniques n’hi ha moltes, des de fer una samarreta, una xapa… actualment estic fent escultures amb plàstic, resines, ceràmica, no deixo mai de dibuixar perquè sempre en poden sortir projectes i és una de les meves eines indispensables. No estic tancat a una tècnica, també faig vídeo… M’agradaria poder treballar el plàstic, però és molt car, així que també utilitzo la ceràmica o resines de poliuretà.

Quins projectes del teu passat voldries destacar? I quins són els teus projectes actuals i de futur?

Del passat voldria destacar “Artesania Subcutània”, una instal·lació a la Sala l'Artesà de Gràcia, de l’època que vaig estar treballant al Museu de la Cera on la petita calaixera a l'entrada del museu era el meu taller i anava fent milers de petites peces que anava acumulant. També tenia un seguit de peces que havia anat guardant des de la meva infància, que vaig decidir classificar-les i fer alhora una neteja tant física com a nivell personal. Vaig fer petites caixes perquè la gent les omplís, persones no vinculades al món de l’art i d'altres amb relació directa, com ara altres artistes, comissaris, directors de museu, etc.

El present és l’exposició del Centre d’Art Santa Mònica, comissariada per mi. També estic preparant unes peces que s’anomenen “subBombs”, bombes al món subcutani que jo anomeno amb el sotanom de "danys col·laterals", són unes imatges abstractes d’uns bombardejos, de massacres de guerra del món contemporani, i estic fent l’escultura “The soldier”.

El futur és “Merch & Promo”, voldria que itinerès, que aconseguíssim algun ajut que també servís per donar l’oportunitat als artistes per fer les seves obres. I altres projectes d’exposicions pels quals estic buscant espais i recursos de producció.

Com veus el món de l’Art a Catalunya?

Hi ha molt poc interès institucional pel món de l’art. Per la literatura hi ha la Fira de Frankfurt. I la Dansa Contemporània i el Teatre, per exemple, estan més coberts en aquests moments. El món galerístic també està bastant parat, tampoc hi ha interès per la promoció, sobretot al Raval, on la majoria han anat tancant. Hi ha més interès per l’Art Contemporani a Madrid que aquí a Barcelona, i no sé molt bé perquè, si és per les institucions, els artistes, la ciutat, o pot ser és que ens haurem de posar el barret mexicà tots i així serà més fàcil. Hi ha també una manca important d’estudis i espais per a la producció dels artistes. La majoria estan tancats o els lloguen a uns preus desorbitats i sense espai no podem produir. Barcelona és una ciutat que genera riquesa, però que per alguna estranya raó als artistes no els arriba, i això de vegades els fa abandonar. Jo vaig fer una exposició a Galícia que va tenir molt èxit i en canvi aquí no ha interessat, és una sensació estranya de solitud i desídia institucional. Als anys’90 hi va haver una revifalla, però ara hem tornat a recaure. Abans es promocionava als artistes joves i en canvi ara normalment es va a les coses segures amb artistes coneguts. Sembla que els artistes fem les nostres obres per tenir-les a casa, regalar-les o tirar-les a la brossa.

Com és la relació amb les galeries, marxants i altres personatges vinculats a aquest món?

Els galeristes arrisquen poc, encara que estan agafant força una sèrie de galeries a Barcelona, com ara ADN, Nogueras Blanchard, Projectes SD, que estan fent coses molt interessants. Marxants ja en queden molt pocs, és una figura que ha anat desapareixen. En canvi, tant a Madrid com sobretot a Estats Units si que n’hi ha i funcionen com autèntics empresaris amb un alt valor de risc per recolzar l'art que es fa ara.

Potser a Catalunya hi ha poc interès per l'art?

Sí, crec que hi ha poc interès per l'art. Sobretot interès institucional per l’Art actual a Catalunya. Manquen locals, llocs per exposar i facilitats pels artistes joves. No obstant, s’ha de ser positiu i seguir treballant.

Per conèixer més sobre en Quim Tarrida:

[bio] Quim Tarrida s'inicia en el camp del dibuix i del còmic en la meitat de la dècada dels vuitanta i, a la fi d'aquest decenni exposa ja les seves primeres pintures, llavors primigènies de la seva personal tos, accions, instal·lacions, música. A través d'aquest pseudomón ("Món Subcutani") creat per ell, ple de tensions que es creuen, formes orgàniques, colors que es col·lapsen i reordenacions del caos, es reflecteixen els aspectes més interns de la pròpia vivència de l'artista com home (el sexe, el dolor, la introspecció, l'amor), convertit en nen subcutani, el seu alter ego (actualment, "The Subcutanian Brothers") i creant el holding Subcutanian Productions com a marca i Subcutanian Solutions com a empresa de "serveis", considerant l'acció, l'objecte, la música o la instal·lació com a productes. L'any 2004 crea , juntament amb Dani Montlleó "SubcutanSpoon" empresa especialitzada en la importació i distribució internacional de "Toys", joguines produïdes en edicions limitades per artistes, il·lustradors i dissenyadors.

Web de Quim Tarrida: http://www.quimtarrida.com